Otro fugaz sujeto: yo
- David Gómez Cejudo
- Este sujeto al que ahora observo y reconozco en mi mismo, nació en 1978, en una ciudad de provincias de nombre Puertollano, al sur de Ciudad Real, España. Nació a los siete meses de gestación, algo precipitado, como otro espécimen humano más de entre los cuatro mil y cinco mil millones que en ese instante ya existían en la tierra. Inmediatamente después de su nacimiento, miles de seres como él hicieron lo mismo y otros tantos, dejaron de ser hijos de Eros para estrechar la mano de Tánatos. El nombre que decidieron para él fue David, nombre común de la tradición judío-cristiana cuyo significado es 'amado', como la mayoría de los productos del instinto de supervivencia de su especie. Necesario para la perpetuidad de ésta, como todos, se dispuso a emprender su cometido a trompicones: ir contra-natura y no dejar más rastro que el ego. De ese instante hasta el momento no hay mucho que reseñar. Lo que trascienda puede que se lea, o no, en esta página. Lo que no, marchará de esta tierra y ser nada acompañada de gusanos.
martes, 2 de febrero de 2010
Vino de la Semana: A10 (2005) de bodegas ANTA
A10 (2005) de bodegas ANTA es un Ribera del Duero de Autor de esta joven e innovadora bodega. 75% Tempranillo, 15% merlot y 10% Cabernet Sauvignon, criado diez meses en barricas de roble francés y americano, este año y los dos que vienen serán su mejor momento. Equilibrado pero intenso y con cuerpo. Muy aromático, redondo en el acabado, persistente en el paladar y el retrogusto. Frutos rojos maduros, tabaco o chocolate. De lo mejorcito que he provado en los últimos años y a un precio algo alto (11€) pero normal para un Ribera, más aun por sus características que lo convierten en un vino a la altura de los más famosos de esas latitudes como Protos o Pesquera (si hablamos de crianzas parecidas por supuesto). Aquí en mallorca lo podeis encontrar en ISLACATAVINOS, frente a la pizzeria PIPOS en una travesia del inicio de General Riera con Avenidas. Buena cata y hasta el próximo vino.
jueves, 21 de enero de 2010
Escritura Asistida - Democratización Creativa
jueves, 24 de diciembre de 2009
(Marzo de 2003)
jueves, 26 de noviembre de 2009
De Políticos a Idiotas
martes, 10 de noviembre de 2009
jueves, 17 de septiembre de 2009
LA NIT DEL AAARG!
Aquest dijous passat es va celebrar la Nit de l'art mentre la fosca caminava cap al seu ocàs i el temps, fidel cercador d'epílegs, ens arraulia a la seva desídia. A Palma i altres localitats de la part forana, la Nit de l'Art va pretendre que deixàssim d'acompanyar les copes amb música estrident per fer-ho amb l'estridència dels artistes i els seus mercaders. Aquesta nit, volia ser, com deien les 'autoritats', la més cultural de l'any. Conseqüentment, la resta de nits havien i han de ser més ximples i banals.
Tal afirmació, (a la qual, crec, s'han invertit els termes, i hauríem de dir que aquesta nit va ser la més ximple de l'any), es troba sota l'empar què dijous, museus i galeries d'art obriren les seves portes per què, suposadament, el ciutadà mitjà, aquest que no treballa divendres –és curiós-, s'apropés a aquests llocs quasi desconeguts per la majoria.
No obstant, vaig poder comprovar que, des de el seu inici, tal esdeveniment va ser més un aparador d'esnobisme, pedanteria i llepaculisme que un apropament a l'Art.
Tal i com demostrà aquesta nit, l'art, diguem-li, minúscul, que com diuen els teòrics, va succeir al Gran Art, pareix que s'ha transformat amb el temps en una mena de cartell publicitari on l'artista es masturba públicament desitjos de gloria institucional. Per tal motiu, o sigui, el d'omplir les redones que encara són buides amb les seves escultures o les parets del Consolat del Mar i el parlament amb les seves pintures, fa gala de la seva notorietat a les galeries amb més renom.
Si bé, sent honest, he de dir que la nit de l'art va aconseguir que la capital s'omplís d'aquella expressió oblidada del que hauria de ser Palma en la seva pretensió de metròpoli mediterrània i per altra banda que alguns racons obscurs de ciutat s'il·luminaven de tant en tant amb qualque espurna d'autèntic talent. Malgrat això, el fet que coes, aglomeracions, trepitjades, perdons i gràcies, acompanyassin al cava i els canapès mentre cares conegudes pels noticiaris d'IB3 televisió s'apressaven a no deixar sense saludar ningú que no meresqués, al seu parer, ser saludat, la buidaren de tot contingut. Els caramulls de gent es formaren a les galeries i museus davant l'expectativa de poder donar la mà a les autoritats polítiques, mercantils i altre sèquit mentre rerefons, les suposades 'obres d'art', meres espectadores quasi anònimes i depreciades, observaven aquest 'besamanos', i només servien de decorat i pretext per la adulant escena.
Això ens deixa una reflexió: serà l'art allò que diuen el artistes o ho serà pel que diuen mercaders i institucions? I el públic, té res a dir el públic? Ni ho entenc, ni ho pretenc entendre. Fins l'any que ve Nit del AAAARG!!
jueves, 28 de mayo de 2009
martes, 19 de mayo de 2009
ADVERSARI
ADVERSARI
Qui ets? demano,
tu que al mirall intentes recordar
aquells ulls que no són teus,
aquells trets absents desfets per la indolència.
Qui ets? Respon!,
que no reconec el teu contorn
i de tant canviat és adversari,
Llucifer bondadós que vol la crida
d'aquell desfet reflex del que va ésser,
i no això d'ara,
pur anhel, llur temor.
I no em miris així, com si la vida
passes de puntetes pels teus ulls
indiferents
i
miserables
com ovella condemnada al sacrifici,
amant meu,
tu,
el meu enemic,
no som altra cosa que
necessitat conscient d'odi,
èxtasi violent d'una guerra
anhelada d'inici,
i sense això,
jo no seria qui soc,
mai hauria existit.
lunes, 4 de mayo de 2009
miércoles, 22 de abril de 2009
OJICIDO
Mírame, ¡mira!
no dejes nunca de hacerlo,
contagiarme esa dulzura
por puro reflejo
y mírame, ¡mira!
trae tus ojos, dámelos,
no más vendas, -no- por ciegos,
vendados tampoco los quiero.
Y mírame, ¡mira!
Sólo quiero los tuyos
tan fluidos como una roca,
gelatina de mármol;
tan fríos como la aurora,
muñequitos de piedra.
Y mírame, ¡mira!
no dejes nunca de hacerlo,
destruye mis querencias
con el fulgor de una
diosa de prostíbulo:
Así, así, así,
como Atenea.
Ésos son los ojos que quiero
para guardarlos en vasitos
formolizados
inertes
fijos
Pero los tuyos ya no,
ahora ya no los quiero
no te los saques.
Antes sí, hace un metro,
ahora prefiero otros sin hedor a pasado,
y sin dejar de mirarme, ¡mira!
los pise con mis labios
¿qué quieres que haga?
Me temblaron las manos
¡ojicidio!¡ojicidio!.




