Aquest dijous passat es va celebrar la Nit de l'art mentre la fosca caminava cap al seu ocàs i el temps, fidel cercador d'epílegs, ens arraulia a la seva desídia. A Palma i altres localitats de la part forana, la Nit de l'Art va pretendre que deixàssim d'acompanyar les copes amb música estrident per fer-ho amb l'estridència dels artistes i els seus mercaders. Aquesta nit, volia ser, com deien les 'autoritats', la més cultural de l'any. Conseqüentment, la resta de nits havien i han de ser més ximples i banals.
Tal afirmació, (a la qual, crec, s'han invertit els termes, i hauríem de dir que aquesta nit va ser la més ximple de l'any), es troba sota l'empar què dijous, museus i galeries d'art obriren les seves portes per què, suposadament, el ciutadà mitjà, aquest que no treballa divendres –és curiós-, s'apropés a aquests llocs quasi desconeguts per la majoria.
No obstant, vaig poder comprovar que, des de el seu inici, tal esdeveniment va ser més un aparador d'esnobisme, pedanteria i llepaculisme que un apropament a l'Art.
Tal i com demostrà aquesta nit, l'art, diguem-li, minúscul, que com diuen els teòrics, va succeir al Gran Art, pareix que s'ha transformat amb el temps en una mena de cartell publicitari on l'artista es masturba públicament desitjos de gloria institucional. Per tal motiu, o sigui, el d'omplir les redones que encara són buides amb les seves escultures o les parets del Consolat del Mar i el parlament amb les seves pintures, fa gala de la seva notorietat a les galeries amb més renom.
Si bé, sent honest, he de dir que la nit de l'art va aconseguir que la capital s'omplís d'aquella expressió oblidada del que hauria de ser Palma en la seva pretensió de metròpoli mediterrània i per altra banda que alguns racons obscurs de ciutat s'il·luminaven de tant en tant amb qualque espurna d'autèntic talent. Malgrat això, el fet que coes, aglomeracions, trepitjades, perdons i gràcies, acompanyassin al cava i els canapès mentre cares conegudes pels noticiaris d'IB3 televisió s'apressaven a no deixar sense saludar ningú que no meresqués, al seu parer, ser saludat, la buidaren de tot contingut. Els caramulls de gent es formaren a les galeries i museus davant l'expectativa de poder donar la mà a les autoritats polítiques, mercantils i altre sèquit mentre rerefons, les suposades 'obres d'art', meres espectadores quasi anònimes i depreciades, observaven aquest 'besamanos', i només servien de decorat i pretext per la adulant escena.
Això ens deixa una reflexió: serà l'art allò que diuen el artistes o ho serà pel que diuen mercaders i institucions? I el públic, té res a dir el públic? Ni ho entenc, ni ho pretenc entendre. Fins l'any que ve Nit del AAAARG!!
