El Tiempo del Fin

A Rafa y Moira



Quién no sabe que de todo principio nace el tiempo,
tras un impasse imperceptible que muriendo
desata el ahora,
                                   -ya!-
cuando todo empieza,
como nuestro universo,
eones atrás,
tras la defenestración cósmica
de la explosión originaria.

Empezar es crear desde la nada el porvenir,
hacer de ese tiempo un lapso
tejido de presente cotidiano y miradas conocidas,
voces unísonas marcadas de costumbre
                                                            y de repente,
al mirar en torno al tiempo, ese tiempo
que parece que se escapa,
giras la mirada hacia el pasado
y levantas los dedos
para escudriñar el futuro,
y lo entiendes....

somos los creadores del tejido de nuestra existencia
obligados a ser libres en la elección del tiempo
el nuestro, de nadie más, aunque...
a veces, tan extraño como el choque de cuásares  en Andrómeda
se encuentra a alguien con el que empezar un tiempo,
y llegar de la mano así,
 hasta el tiempo del fin.

Mireu el meu cos

Mireu el meu cos,
és el cos que us espera,
no penseu sempre en turgència a
l'erecció desenfrenada que desperta
després de la nit al matí
                                                                              famolenca
d'estímuls solars i uterins com un xacra.

Mireu la xacra,
meves les arrugues:
saber que escric això per enveja,
no penseu que és noble causa
no ensenyar
no fer càtedra
vull ser jo mateix la vostra infància
i que el meu emmalaltir es torni
                                                                             adolescència
no un patir cap al no res
i estimar-me,
jo, jo, jo, jo jo sempre
ser sempre aquest pronom,
més ser sempre -ara- que home inconsistent.

Agafa el braç amb més força

Agafa el braç amb més força,
que la sang no escapi d'aquest final que pretens,
morir de cel en tempestes
i així
ser un àngel superflu en un vendaval de segons
que esclavitza el teu espectre.

Martelleja,
ets un déu colèric contra l'artèria que reté
un sentiment de pertinença a aquesta espècie
que s'esvaeix mentre zas!
  pressiones
sense cap ànim,
el dit cap al teu braç
que talla la felicitat que pretens
amb el curt el testimoni de la seva presència
i el record experimentat del dolor i el seu plaer
intermitent.